Cròniques de Guillem Carbonell

“Jaume Ferrer, els valors d’un model” i “JF-Experiència per seguir guanyant” són els dos eslògans que la candidatura “continuista” de Jaume Ferrer està fent servir als seus cartells de campanya. Avui n’hem vist als pirulís de les Rambles. 

M’ha agradat quan Sandro Rossell ha reconegut avui a l’Observatori Ateneu que a ell de vegades li agafa vertígen: “T’aixeques al matí i dius: però què estic fent? On m’he posat? Sobretot per coses que ens han passat, que no han estat gens agradables. Ho dic perquè hi ha molta gent que ho sap: ens han posat detectius, ens han perseguit, ens han fet coses que hi ha dies que dius: fua! no sé si val la pena tot això! Però després, quan se t’ha passat el vertígen dius: sí val la pena perquè és una part dels valors que forma part del teu ser, en el meu cas el catalanisme i el barcelonisme. I dintre del barcelonisme, participant-hi”.

Hi havia expectativa a l’Ateneu per veure què explicava Sandro Rossell sobre la seva candidatura al Barça. La sala d’actes era plena i en format entrevista ha anat contestant preguntes amb tranquil·litat. Ha reconegut que els últims anys del barça han estat esplèndids. Ha explicat que vol actuar amb ètica, tot el contrari dels que per exemple li han posat espies. Diu que si és president del Barça vendrà la seva empresa per poder-s’hi dedicar a fons, que la podrà vendre amb facilitat perquè tot i la crisi és molt sòlida.

Tot i la derrota a la copa d’Europa ha parlat d’ “orgull de veure un equipàs, s’hi van deixar la pell, tristor sí però el futbol és un joc i de vegades perds”. “Quan he hagut de contractar gent, sempre m’he guiat més per les bones persones que per les persones bones. El que és un bingo és tenir una bona persona bona, però a triar prefereixo una persona bona”. “Crec molt en la fidelitat, en l’amistat, crec molt en la família, molt, molt, moltíssim, en les arrels, mai has d’oblidar per què estàs on estàs, crec molt en el catalanisme, en el barcelonisme que és la meva passió. Però al final en el que crec molt és en les persones, estem en una societat en que t’has d’entendre amb les persones, amb les que t’agraden i amb les que no. M’agrada passejar per la muntanya i fer qualsevol esport menys el cricket”. A Sandro Rossell no el conec de res, m’ha semblat un emprenedor amb un perfil sociològic diferent que Laporta, com més demòcrata-cristià, però aquesta és una apreciació de collita meva que en tot cas serveix per transemetre-us les sensacions que he captat. El seguirem amb atenció.

Centenars de persones s’han concentrat al voltant de la renovada font de Canaletes fins a altes hores de la matinada, per celebrar el zero-dos del Barça al Bernabeu. No hi havia gaire unanimitat de crits, de fet no hi havia molts crits. Més enllà del “Madrid, cabr…” tan usat i gastat, he recollit alguns altres. Per exemple: “Esperanza, Esperanza, es, es” i d’altres que insultaven els jugadors del Madrid. Què pesada que és la gent amb l’ús de la paraula “maricón” i “hijo puta”, eh? La primera l’he sentida per tot arreu: al bar del Guinardó on he vist el partit, a Canaletes referida a Guti, etc.  La segona la feien anar amb un “Hijo puta es, ese portugués”. Bah! Sort que algú algun dia es va inventar la de “blaugrana és el color” i sobretot, sobretot, l’himne, que és fantàstic i molt apropiat.