Mireu quina manera més original han trobat els del restaurant “El Pla dels Àngels” de Ferlandina amb el MACBA de presentar els menús als seus clients. Què voleu? Poc amb romesco? Salmó marinat amb meló? Als cada un dels “toldos” de les taules del carrer hi han penjat draps de cuina amb el menú escrit amb retolador.

Aquest és dels restaurants que sempre veig ple, matins i nit. Conviu amb la cantonada més dura de la plaça, on des de fa temps fan vida diversos rodamóns. Però la veritat és que cadascú fa la seva sense molestar gaire els altres.

Per cert! Els ciclistes sempre hem d’anar amb compte quan passem davant d’aquest restaurant perquè quan menys t’ho esperes surt un cambrer amb safata plena i si et despistes te l’emportes pel davant. Jo ja vaig posar a prova els frens de la Brompton fa un parell d’anys, vaig aprendre la lliçó una vegada i ara sempre vigilo.

A Berlín de mur ja en queda poc, tot just uns quants trams. Un d’ells és el de l’East Side, un quilòmetre de mur que és blanc pel costat occidental i que està decorat amb dibuixos per la banda que abans donava a orient. N’hi ha un que crida l’atenció, a mi em va agradar especialment. El signa amb data 2009 el dibuixant i il·lustrador Ignasi Blanch.

El mural és del 2009 i diu: “Parlo d’amor”. M’agrada especialment l’expressió de les cares.

Una idea que tinc per aquest curs és explicar-vos com es veu la ciutat des d’alguns bars que aniré triant i als que repetiré visites durant el curs, locals especials i amb història als nuclis vells de la ciutat. He començat per Sant Andreu i en aquest estava clar que el bar adequat era el Versalles, al carrer Gran, que va estar a punt de tancar però per sort de moment s’ha salvat.

El van reobrir a començaments d’estiu i la veritat és que ha quedat molt bé! De seguida veus que els d’Estrella Damm no han volgut repetir l’error de “regalar” locals a Moritz, com va passar amb el Velódromo. En el cas del Versalles la Damm és a tot arreu: a la porta d’entrada, sobre la barra central, als tovallons…

Hi vaig anar un migdia, a dinar. El menú, bastant bo, costa 8,75€. Tot i que el local estava força ple vaig poder seure sense haver reservat taula. I quines converses se sentien? Doncs la veritat és que ben poques però al menys vaig passejar una mica per Sant Andreu i vaig veure coses que s’estan fent, com les obres de la plaça Orfila!

Ep! Detectada una altra novetat post-vacacional: a La Maquinista hi ha rètols de la marca de roba Abercrombie & Fitch i de Hollister, que cobreixen tot l’aparador d’un dels locals de la primera planta. El cartell no és gens explícit, simplement apareix el logo que veieu a la imatge i el de Hollister que veureu a la segona foto.

Ja fa mesos que algunes webs de moda parlen de l’obertura d’una botigua Hollister d’Abercrombie a La Maquinista però fins ara no hi havia cap constància en el centre comercial. Sembla que serà la primera botiga oficial d’aquesta marca a Barcelona. El local està situat just sobre el de la marca Cortefiel.

D’altra banda, el centre comercial La Maquinista fa dies que anuncia amb grans rètols que estan treballant per oferir noves marques “que et sorprendran”. Així que tot lliga bastant: arriba Abercrombie a La Maquinista! Ja sabeu que els seus depenents acostumen a tenir cos de model així que, si és el vostre cas, ja podeu córrer a buscar on seleccionen personal. En farem seguiment…

I continuem amb el repàs de com va quedant la Rambla després de la desaparició de les ocelleries. Avui ens fixem en la que estava just davant de la botiga Nike i que ha estat substituïda per una gelateria de La Jijonenca. No seré jo qui em queixi de poder comprar un gelat i orxata a la Rambla. Ni de que ens vulguin ajudar a superar els dies càlids. A més, segur que tanta competència fa baixar els preus! De fet, el que no entenc és com les tarifes aguanten tan altes malgrat la inflació en gelateries, n’hi ha una a cada passa.

Ei, i d’altra banda, serà divertit anar a comprar torró a la Rambla, quan arribi el moment, és clar. Ara que al “nou” negoci se li ha de deixar un temps per cuallar, de moment tot i la calor la gent passa bastant de llarg. Però segur que anirà bé: jo de moment no he vist mai tancar una gelateria. Per què serà?

(continuarà)

Estem en ple procés de transformació de les antigues ocelleries de la Rambla en parades per a turistes: de coques, gelats, xoxolata, artesania… Fa uns dies un dels botiguers que encara espera la transformació del seu quiosc ens explicava: “Tot som famílies que hem heretat el negoci, són ocelleries de 150 anys i que funcionaven” deia resignat.

En tot cas, nosaltres ja vam dir el que pensem del canvi (ecs! jo estic a favor de cuidar el turisme, és el que tenim i jo també sóc turista però que no ens vinguin després amb històries dient que volen que els barcelonins “recuperem” la Rambla, no volen i punt).

Bé, queda dit i ara toca mirar endavant i descobrir què ofereixen aquests nous comerços. Cal dir que des d’un punt de vista de forma, els nous “quioscos” estan molt millor que els anteriors.

La primera parada que van obrir, la de “Coques de Barcelona” ven “coca de Camprodon”, de “Les Rambles”, “del Estudis” i de “crema catalana” a 2,75 € la unitat. També hi ha “rocs de Gaudí”, algú sap què són…?

…i coques de “Barcelona”. Aviat les tastarem i ja us explicarem què tal! I parlarem de cada una de les noves parades de la Rambla.

A 15 € si en compreu un i a 25 € si us en quedeu dos. M’agrada perquè els dibuixos són xulos però també perquè a aquest artista i a d’altres de similars els he vist sempre, a la Rambla. I quan t’hi acostes fa aquella olor tan característica dels esprais, que et fa flipar…

Aquestes il

Centenars de Harley-Davidson han passejat aquest matí en forma de desfilada per la Gran Via de Barcelona. És una de les activitats amb que es clou el “Barcelona Harley Days”, una fira i trobada bianual per als amants de la tremolor d’aquestes motos. Alguns dels participants portaven banderes, sobretot de Catalunya, Euskadi i Espanya. Jo he fet la foto i he marxat ràpid, que a mi les Harley Davidson més aviat m’atabalen. Però si veiéssiu com en gaudeixen ells! “Contra gustos no hay disputas”, que diuen. O també “cada loco con su tema”.

Les fotos són fetes a una farmàcia de Puigcerdà, no ho vaig poder evitar, aquest expositor de Durex em va semblar divertit. Més enllà de l’eslògan frontal “Amb el futur, no te la juguis” em va cridar l’atenció el del lateral: “Pitxurri, crec que ens hem oblidat el paracaigudes!!!” I la frase final amb rima: “No t’ho prenguis a broma, posa’t la goma”. Amb les presses (com li expliques a la farmacèutica el motiu de les fotos?) i perquè per un motiu que no ve al cas, no els necessitava, vaig oblidar demanar el preu de la graciosa caixa de 3 preservatius. Que per cert, per una nit, és una xifra pràctica, no?

Atenció que les faves van a  només un Euro vuitanta el quilo al mercat dels diumenges de Puigcerdà. I aquestes no són faves qualsevol, són de “collita pròpia”, d’una “Agroparada” que primer les cull als Banys de Sant Vicenç (Alt Urgell) i després les ven a Cerdanya. El mercat dels diumenges de Puigcerdà sempre és un espectacle de barreges: la gent de sempre, els nouvinguts (molts sudamericans), els estiuejants benestants barcelonins, amb fort accent tant en català com en castellà… Però a mi el que més m’agrada és que els francesos de l’Alta Cerdanya hi vagin a comprar, n’hi van molts perquè vulguin o no, Puigcerdà és la seva capital. Jo crec que ara fins i tot els agrada que sigui així, encara que no t’ho diran.

Aquesta és de les imatges que es repeteix cada any però que no ens cansem de veure: les cues a l’orxateria Sirvent, però la del carrer Parlament. Potser la més popular de Barcelona, en tots els sentits. Impressiona perquè aquesta Sirvent és especialment incòmode: pràcticament sense taules i sempre has de fer cua agafant un “su turno” o “el seu torn”. Llargues cues, sobretot els diumenges a la tarda, que els empleats gestionen amb prou agilitat: “¿Y usted qué quiere?” “Un litre d’orxata, sisplau”.

Llegia fa uns dies que les Galeries Maldà (entre Portaferrissa i el carrer del Pi) estan en hores molt baixes. Diu que tanca “Mobles Maldà” que era el negoci que més metres quadrats ocupava, que les galeries estan mancades d’una reforma global i que a més el sistema de galeries que va sorgir a mitjans del segle XX es percep com a antiquat.

Efectivament un ràpid passeig per dintre les galeries és bastant depriment, amb molts rètols de traspàs i sobretot pocs clients.

Per això m’ha agradat veure aquest migdia com un senyor repartia uns atractius díptics de color blanc i rosa amb una oferta inaugural de menús Sushi10 migdia: “saludable i fresc, per emportar, 8 €”. Feia prou bona pinta i tot plegat (el disseny, l’oferta i l’esforç en atreure clients) ho he vist com un petit brot verd dins les Galeries Maldà. Si hi passeu, fixeu-vos-hi.

Déu n’hi do la de gent que es veia dissabte passat pel Raval seguint el mapa de les jornades de tallers oberts. Hi ha el caçador de tallers, el que els vol veure tots, un a un seguint la guia. I també existeix el que s’ho troba per casualitat i entra a un per tafanejar. Aquest cop l’oferta s’ha extès més enllà de Ciutat Vella i també n’hi ha d’oberts (i molts!) a Gràcia, Sarrià i Sant Gervasi. Concretament 54 (!) a Sarrià, 27 al Putget, 17 a Gràcia i els 58 de Ciutat Vella.  Per torns, molts van obrir les seves portes el passat cap de setmana i d’altres les obriran el pròxim, en el marc de les jornades anuals de tallers oberts BCN 2010. La clau per identificar-los són aquestes fletxes vermelles.

Seguim amb la ruta de les noves gelateries de la temporada 2010! Recentment n’ha obert una altra a Portaferrissa 7, on hi ha aquell palauet residencial tan xulo. És una gelateria “bio”. Es diu “Amorino” i es defineix com a “Gelato al naturale”: “A base d’ous bio, llet fresca sencera i fruites cuidadosament seleccionades, sense colorants ni aromes artificials…” M’han ofert un tast i és clar, l’he acceptat. Puc dir que el gelat de crema de llet és molt bo. I podem positivitzar la proliferació de gelateries per a turistes: també nosaltres hi podrem endolcir el nostre estiu… 

Heu vist aquests cartells? Jo n’he vist bastants pel centre de Barcelona. Inciten a anar a Igualada el 3, 4 i 5 de juny. A una mena de fira de venda d’estocs de primeres marques, REC.01. Roba d’Antonio Miró, Custo i Armand Basi entre molts d’altres. A la pàgina web expliquen: “Primeres marques obren una botiga pop-up al barri del Rec d’Igualada: un espai singular per vendre els seus estocs a preus radicals. Totes les botigues són efímeres: un cop transcorregut el REC.01 desapareixeran. Durant tres dies però, el barri del Rec respirarà moda, creativitat, tendència i cultura”.

Aquest serà el primer estiu amb dues gelateries italianes a la plaça de la Revolució de Gràcia. La de la foto de dalt (Dino) és la que han obert més recentement, jo és la primera vegada que la veig però diu que ja fa unes setmanes o un temps que hi és. La de la foto de sota fa anys que està oberta, amb llargues cues a l’estiu i la veritat és que no sempre amb la simpatia per bandera. És allò que vas a un lloc i sempre et queda el record de com et van tractar. En conec uns quants que estaran encantats de canviar de gelateria, ara que hi ha opció! Als clients els has de tractar bé i si et plantes al mig de Gràcia tenir una mica de psicologia, saber com són, com som.

La Rambla Catalunya funciona tan bé que jo hi faria pocs experiments. Ja he dit vegades que per a mi és l’avinguda per excel·lència: barcelonina, familiar, de passeig molt més còmode que Passeig de Gràcia i molt més “real” que les Rambles! Un pròsper equilibri comercial, executiu i familiar. De tant en tant hi fan experiments, com la fira d’artesania que durant quatre dies ha ocupat la vorera central entre Provença i Rosselló. Hi podies comprar una mica de tot: titelles, anells, roba… Per quatre dies, ha estat bé.

Gent i més gent ha envoltat tot el dia d’avui els tres iPads que estan exposats a la FNAC del Triangle. Els han envoltat, els han provat però no els han pogut comprar, perquè no en queden: “No sabem quan en rebrem més, el que pots fer és reservar-ne un i quan arribin t’avisarem” m’ha dit l’amable depenent. Que estigui exhaurit no és cap sorpresa però, quines coses, eh? 

El Cap de la Vila és la plaça central de Sitges, per on passa tothom. I ja fa setmanes que observo com sovint s’hi instal·len músics de carrer. Per exemple dissabte passat hi “actuaven” aquests nois joves del nord, la veritat és que triomfaven: molta gent els escoltava i déu n’hi do la de monedes que recollien. Us en podeu fer una idea amb el video de sota.

[There is a video that cannot be displayed in this feed. Visit the blog entry to see the video.]

El nostre estimat artista del carrer les obres del qual hem vist tantes vegades aquest curs als carrers del Raval i del Born ha tornat a deixar petjada. L’obra de dalt la vam fotografiar unes hores abans que el Barça guanyés la lliga. Costa dir si l’artista és del Barça o no, prefereixo no definir-me al respecte perquè les interpretacions podrien ser múltiples.

Aquesta segona imatge la vam fer divendres passat i per si no podeu llegir bé el que diu, l’escrit comenta que: “el arte es basura, es una fístula en er culo a la ordenanza”.Sens dubte, estem davant d’un exemple d’art rebel, art de carrer i això en aquest blog ens agrada.

Potser us preguntareu: la caixa negra forma part de l’obra? No, és la caixa que servia per guardar els instruments del concert que després van fer els del festival Loop Barcelona.

Ja veieu la bona pinta que fa els 200 grams d’avellanes torrades que vaig comprar fa uns dies a la Boqueria. -”A quant van?” -”A 18 Euros el quilo”. Déu n’hi do. -”I saps d’on són?” -”Sí, de Reus”. -”Posa-me’n 200 grams, sisplau”. La veritat és que són boníssimes però van cares, o millor dit segueixen anant cares perquè fa anys que es parla del tema de l’avellana. Aniré provant d’altres varietats a granel. De moment ja tinc clixada una parada al mateix mercat on van a 14 Euros, encara no sé d’on són.

Aquesta va ser d’aquelles fotos ràpides: veure el missatge de la furgoneta, engegar la càmera i fer la foto. Es veu que hi ha una pastisseria eròtica que es diu “Això és la polla” i que està a l’Hospitalet. I si voleu que us ho portin a Barcelona, tenen servei a domicili. Suposo que deuen viure de comiats de solter. Però quan consultes la seva pàgina web  fa gràcia veure com diferencien els productes: tenen la pastisseria “eròtica” i la pastisseria “tradicional”.

L’orxateria “La Valenciana” d’Aribau 16 ha fet avui 100 anys i ho ha celebrat convidant els clients a orxata i madalenes. L’establiment estava ple de gom a gom poc abans de les 8 del vespre i a fora tota la tarda hi ha hagut cua de gent que esperava el seu vas d’orxata i la seva pasta. A dintre uns músics cantaven el  ”Valencia es la tierra de las flores De la luz y del amor, Valencia tus mujeres todas tienen de la rosas el color, Valencia…”. També repartien una mena de diari molt ben fet (4 Dina 3) que es diu “Centenari”, datat el 20 de maig de 2010 i que explica la història i el present de l’establiment: “Orxates a l’estiu, torrons a l’hivern”.

Diu que ja el 1902 “Maria Planelles, la besàvia, ficà uns torrons a la maleta, agafà l’abric i alguna muda i digué al marit que aquell mateix dia marxaven a Barcelona”. Pel que diu entenc que el 1910 neixia “La flor Valenciana” i el 1920 l’actual “La Valenciana”. Actualment quatre germans s’encarreguen de l’establiment: Severino, Carlos, Guillermo i Ana. “Vam començar a treballar molt joves, als quinze anys”. Doncs que per molts anys i felicitats!

Joves, adolescents i nens han fet de models per un dia a la plaça de Sarrià, desfil·lant amb roba de 16 botigues del barri. Els més grans si no eren professionals ho semblaven. El públic ha respost i gairebé ha ocupat totes les cadires que s’havien col·locat, en un ambient casolà però molt seriós i diria que efectiu perquè els estaven ensenyant roba que venen a les botigues que tenen al costat de casa.

L’escenari estava situat al bell mig de la plaça, amb vistes ni més ni menys que a l’església de Sant Vicenç, a la pastisseria Foix i al carrer major. L’ambient era fantàstic, la llum i la temperatura primaveral també. 

Molt bona idea això d’involucrar les botigues del barri en una passarel·la de moda organitzada en aquest cas per l’Eix de Sarrià. Les pròximes passarel·les de BCN Moda al carrer seran el 21 de maig a Sant Martí, el 27 de maig a la plaça Bonanova i el 28 de juny a Canaletes. 

Per cert, no hi han faltat els que presentaven la roba en bici! He tingut la temptació de pujar amb la Brompton però he pensat que millor quedar-me on estava.

La sala d’actes de Vilaweb ha acollit aquest vespre la gravació d’una emissió especial del programa l’Altra ràdio, que s’emetrà el pròxim diumenge a mitja nit per Ràdio 4. Presentat per Cinto Niqui, és una dels programes que porta més anys en antena i la idea d’enregistrar-lo a Vilaweb s’emmarca dins de la celebració del seu 30è aniversari. 

Jo fa un 25 anys que l’escolto (recordo que a segon de BUP, quan van venir a fer un taller de ràdio a l’Escola Pia de Balmes, ja els escoltava!) i molts diumenges a mitja nit m’adormo mentre sento com els col·laboradors del programa parlen d’emissores internacionals, ràdio per satèl·lit, l’últim EGM, d’alguna birgueria tècnica o fins i tot d’instal·lació d’antenes.

L’Altra ràdio va començar com a programa per a radioaficionats però ara dóna cabuda a qualsevol tema que tingui a veure amb les comunicacions. Està fet amb molt pocs recursos, a mi el que m’enganxa és la diversitat dels seus col·laboradors. I la constància de Cinto Niqui, sense la qual l’Altra ràdio no seria el supervivent que és a la graella de Ràdio 4.

En el programa d’avui hi han participat Vicent Partal, director de Vilaweb i Montse Melià, directora de Ràdio 4, així com diversos col·laboradors habituals. He gravat uns videos de la tertúlia que han fet, espero poder-los penjar demà.

Un dels col·laboradors, Toni Esteve ha dit: “Més enllà de la crisi general, al voltant del món del periodisme vivim una crisi de canvi de model, Internet ha fet que moltes coses variïn. En aquests moments la ‘ràdio’ més escoltada a Espanya ja no és la SER, ja no són els “Cuarenta Principales”: És spotify. Té un model de negoci encara no del tot reconegut però en canvi arriba a amplis sectors de determinades edats. 

D’altra banda, els diaris saben com cobrar el paper però en canvi sovint acaba tenint més influència el que publiquen a la web. Estem en una època de transició, difícil, el mateix que ha passat en sectors d’entreteniment propers, com el de la música. Ha passat a la premsa i a la ràdio i ara arriba a la televisió. En els propers anys viurem una gran transformació de la televisió. Sense deixar-se de consumir continguts el sistema de consum està canviant, hi ha gent que ja no entra en els mitjans tradicionals”.

Per la seva banda, Vicent Partal ha comentat que “un dels grans canvis és que si abans els mitjans de comunicació feien una cosa ara ho fem tot. No importa tant el format com el contingut i ser capaços d’arribar a tot arreu. El problema el tenim més els periodistes que els lectors. Ara en aquesta sala com a mínim hi ha un blocaire amb la seva càmera… El problema el tenim més les empreses periodístiques i els periodistes. Hem de ser humils i assumir que gràcies a Internet tothom pot publicar i opinar. Això en termes democràtics és bo. I hem de marcar amb molta claredat el que som empreses periodístiques professionals i marcar-nos un nivell d’autoexigència molt alt, partint d’aquesta humilitat però diferenciant: una cosa és un projecte professional periodístic i una altra un producte que no ho és, però poden conviure totes dues coses”.

Tot plegat ha tingut lloc en una sala ataronjada que dóna directament al carrer Ferlandina, en ple Raval. El local que des de finals del 1800 era la fusteria Prats Vidal és des del passat mes de setembre la seu de Vilaweb.

Ara feia temps que no parlàvem del carrer d’en Roca, el paral·lel pobre de Petritxol. Divendres el travessava ràpid amb la Brompton i vaig sentir un crit: “Guillem, Guillem!” Era l’Owen, un dels dos membres de Kram&Owen grafiters, decoradors de persianes i uns veritables clàssics d’aquest blog…

En aquest cas l’Owen pintava sol i a estil lliure dues persianes de la nova botiga de roba “Pellicer”, del carrer d’en Roca. Sobre aquestes línies veieu la primera.

L’Owen em va presentar a l’amo de la botiga amb un punt… d’ironia?: “És el reporter del barri. Què del barri, de Barcelona!” I va concloure amb un simpàtic: “Jo a tu ja et tinc clixat, Guillem, vas patrullant per Barcelona a veure què trobes!” Em va fer gràcia això de “patrullar”. Ei, en temps lliure, eh? Que entre setmana treballo. Només en temps lliure, sóc amateur. Periodisme ciutadà? Sí, no?

Per mi aquesta és la foto del dia de la festa de les bicis i  els patins que s’ha fet al Fòrum: bicis saltant pels aires amb la placa fotovolcaica al darrera. Gent jove no parava de baixar pel circuit i fins i tot feien tombarelles.

És un esport que té el seu risc i minuts després de fer aquestes imatges hem assistit a un accident que semblava greu: a un ciclista se l’han hagut d’emportar immobilitzat en ambulància després de perdre l’equilibri i caure-li la bicicleta al damunt, feia mala pinta.

Per cert, mireu com es veia l’esplanada del cross de bicicletes des del pont del port del Fòrum! Era allà dalt on volaven les bicis.

Dèiem fa uns dies que ha obert un wok molt gran i self-service al xamfrà d’Urgell amb Sepúlveda, on abans hi havia mobles La Favorita. No és un lloc qualsevol, té alguna cosa, potser la mida, l’estètica, el lloc on està o la sensació de tot a 100 aplicat al fast-food que el fa diferent. El post de fa uns dies acaba de rebre un comentari que ho explica molt bé, el signa Onino i diu…

“Ahir divendres vaig anar a tastar-ho(provar-ho). Impressionant la relació qualitat preu. (et pots menjar una mariscada/parrillada a uns preus que, fins i tot, et fan dubtar). Però, si que vaig veure que una asiàtica va estar esperant a que surtís una nova tanda de “bogavantes” i va arramblar amb tots,menys un parell de peces (jo vaig tenir la sort d’agafar una). En fi, que penso tornar un altre dia abans de que arribi el fi de més (fins al Juny, les begudes son gratuites). No penseu qeu aneu a u lloc on poder ser atès i amb sobretaula. Aquí van per feina, i el soroll de fons recorda al menjador del col·legi. Tot i això, us recomano que aneu a conèixer-lo.”

Una gelateria d’aquestes que fan tota la pinta de ser per a turistes ha obert a la part alta de Petritxol. Hi trobareu gelats, “muffins” i creps i una estètica d’aquestes que recorden la de la centenària farmàcia del Pi que també es va convertir en gelateria. Un suís no en trobareu, però sí que podeu prendre un cafè i un muffin per dos Euros quaranta. O una crep salada amb sobrassada per 3,90€. Jo em quedo amb el vienès de la Pallaressa però ei, no dic que un dia no provi els gelats, eh? De fet em comprometo ara i aquí a tastar-los i a dir-vos què tal. Però permeteu que se’m passi l’encostipat.

Fidel a la seva cita els paradistes d’herbes, mel i melmelades han omplert el carrer Hospital del Raval. Quan jo hi he passat ja es feia fosc i els últims clients aprofitaven per comprar sobretot menta, romaní i mel. El carrer Hospital és un espectacle, una barreja de cultures que impacte especialment un dia com avui: els venedors catalans i extremenys, els rètols de les botigues en àrabs i els balcons plens, plens, plens de pancartes de “Volem un barri digne!” i de “Ajuntament, el Raval no pot més!” Des de fa un parell d’anys compro tres quilos de mel d’un productor del Pallars. Aquest any l’he agafat de mil flors i m’ha costat 17 Euros.